Els problemes de la Mercè Rodoreda de David Uclés

Hace 2 horas 1

En una conferència al CCCB, David Uclés ha dit que no cal llegir el postfaci que ha escrit per a la nova edició en castellà de La mort i la primavera, sinó que el veritablement rellevant és que ell mateix també ha dibuixat la imatge que il·lustra la coberta, perquè “el text de Rodoreda t’explota a la cara tota l’estona”. És un bon resum de la funció que ha de tenir l’escriptura segons un dels autors a qui més somriu el mercat ara mateix: La ciudad de las luces muertas, flamant guanyador del premi Nadal, i La península de las casas vacías, ocupen respectivament el cinquè i vuitè llocs de la llista de llibres més venuts en castellà a Catalunya en el moment que pico aquestes línies, que només amb això ja es pot entendre que Club Editor l’hagi escollit per a l’operació.

I a la inversa: si es considera qualsevol altre criteri que no sigui l’afany comercial, és impossible justificar aquesta edició del segell comandat per Maria Bohigas, neta de Joan Sales, l’editor històric de Mercè Rodoreda. D’entrada, perquè, efectivament, David Uclés no menteix quan diu que el postfaci que signa és un text insubstancial que no aporta absolutament res que enriqueixi la lectura de Rodoreda, mentre que el fet que el seu nom estigui estampat a la portada i els lectors castellans hagin de passar per la seva il·lustració per tal d’accedir al llibre sí que té efectes. La nova edició de La mort i la primavera, continua una filosofia que explica per què a La ciudad de las luces muertas desfilen 74 artistes ultrafamosos de tots els temps, als quals Uclés fa dir el que vol com si fossin ninots d’un ventríloc, com la mateixa Rodoreda, que apareix en un capítol insuls fent de vella desorientada que es preocupa pels seus coloms: “De lo único de lo que me he dado cuenta con el paso de los años es de que los más inocentes son los animales” o que s’exilia perquè, contra el feixisme i les dictadures, “¡A veces no se puede luchas más!”. O que fa poc Uclés visités a la vídua de José Saramago per fer circular una fotografia d’ell abraçat a la senyora lluint en primer pla un tatuatge acabat de fer amb la signatura de l’autor portuguès. La idea és que escriure és fer-te una selfie al costat dels grans noms i generar imatges que explotin a la cara del lector tota l’estona, no fos cas que el llenguatge interrompi les inèrcies emocionals i serveixi per filar una relació més complexa amb el món.

Paradoxalment, no hi ha cap exemple per desmentir millor aquesta dialèctica tramposa entre impacte comercial i profunditat literària que la darrera edició en català de La mort i la primavera que el mateix Club Editor va presentar el 2017, que apostava per un postfaci del poeta, traductor i assagista Arnau Pons: un text llarg, erudit i exigent amb els lectors, però que, justament, aconsegueix el que Uclés diu que ell no ha volgut fer i considera una tasca menor: donar claus per interpretar millor la novel·la de Rodoreda, posar-la en relació amb idees i debats interessants, afegir una dimensió política i, en definitiva, dur l’obra a un nivell en què ens podem relacionar més enllà del judici circular del m’agrada o no m’agrada. El mateix es pot dir de Fam als ulls i ciment a la boca (3i4), l’assaig que la professora i crítica literària Neus Penalba va escriure sobre La mort i la primavera i que la duria a comissariar Rodoreda, un bosc, la gran exposició que hem vist el darrer semestre al CCCB. Tant l’edició del 2017 com la mostra han estat èxits absoluts de públic que serveixen de prova recent que no cal triar entre fer les coses per a tothom i fer-les bé.

Amb tot això al cap, els problemes de La muerte y la primavera que hauran de llegir a partir d’ara els lectors castellans es poden resumir en tres eixos. Un ja l’hem apuntat, i és la manca de complexitat del text que l’acompanya: el text d’Uclés és dispers, ple d’errors (i tendenciosos, com ara que “La versión publicada en este tomo es la que está formada por los fragmentos que encontraron más avanzados en el tiempo” que és simplement fals), i es limita a una repassada d’anècdotes viquipèdiques i psuedoidees com ara que “en todas las novelas de Rodoreda siempre se aprecia una tensión entre la vida i la muerte”.

El segon gran problema és polític: amb l’excusa d’un progressisme aparentment irreprotxable, Uclés dedica molta més energia i espai a denunciar el masclisme que va patir Rodoreda que no pas els efectes de l’intent de destruir la cultura catalana que va perpetrar el franquisme, i despatxa el conflicte nacional dient que “No creo que Rodoreda quisiera reflejar en La muerte y la primavera el drama de un país concreto, por mucho que ella lo sufriera", que conté una gran part de veritat, però que és tan simplificador que a l’hora de la veritat serveix per no dedicar ni mitja paraula al compromís de Rodoreda amb la llengua i la cultura catalanes i com d’imprescindible és conèixer-lo per interpretar bé la sensació de país ocupar que recorre La mort i la primavera. Més que una malevolència espanyolitzadora deliberada, Uclés descatalanitza Rodoreda per culpa de la mirada turística que l’autor aplica a tot el que fa, com es veu perfectament a la Barcelona de La ciudad de las luces muertas, una ciutat reduïda a un decorat reconeixible per al lector global, on l’aposició de tòpics i de noms il·lustres desdibuixa l’arrel dels conflictes en nom d’una moralina fàcil sobre el potencial salvador de la cultura. És molt difícil entendre que Club Editor hagi promogut un nivell tan baix que arriba quotes de contradicció tan absurdes com que Uclés escriu que la resurrecció de La mort i la primavera “fue en 2017, cuando el periódico La Vanguardia lo nombró mejor libro del año", sense fer ni mitja referència al fet que el 2017 la mateixa editorial va promoure una lectura que deia que aquella era “una novel·la de sedició” i vinculava l’obra de Rodoreda amb la qüestió nacional catalana d’una manera molt suggeridora.

Per acabar, la manca de coneixement d’Uclés es podria justificar per les mateixes raons que fa que alguns pròlegs acabin en mans d’escriptors, en comptes d’experts, aquella llibertat creativa que potser traeix una mica l’original, però de forma interessant i expansiva. I, si hem de fer cas al mateix Uclés, aquesta espurna no es troba en el postfaci clarament fet de qualsevol manera, sinó en el dibuix de la coberta, que seria la seva veritable aportació. Sobre la imatge trobo especialment il·luminador un argument de l’il·lustrador Oriol Malet, que em remet a una anècdota que sempre explica als aprenents de l’ofici: que Kafka (un dels grans referents de Rodoreda) va escriure al seu editor demanant-li, molt espantat, que no volia de cap de les maneres que un il·lustrador molt comercial dibuixés el monstre de Gregor Samsa a la coberta de La metamorfosi, perquè els il·lustradors han de vigilar molt per no afusellar les imatges més evocadores amb una literalitat que condicioni massa la lectura. Doncs bé, Uclés ha triat il·lustrar la coberta de La mort i la primavera amb la imatge més icònica de totes, el ritual que consisteix a omplir amb ciment la boca dels qui estan a punt de morir per tal que no se’ls escapi de l’ànima, d’una manera que contravé les descripcions de Rodoreda (segons el llibre el ciment no és blanc, sinó rosa, els vilatans no el subministren amb una mena de màniga pastissera, sinó amb gaveta i paleta, el receptor no té una actitud resignada, sinó de terror, i l’ofec no es fa simultàniament amb el cos de la víctima dins dels arbres, això ve molt després) i que no només ignora el fet que Rodoreda va elaborar els codis dels rituals perquè responguessin a una simbologia molt estudiada, sinó que el simple fet de dibuixar aquesta imatge de manera tan banalment explícita colonitza l’espai propi del llenguatge de Rodoreda en nom d’un impacte visual fàcil.

Davant del repte d’explicar rodoreda en una exposició, Penalba ha escrit: “És impossible traduir visualment l’estil de la gran novel·lista catalana, però sí que es pot il·lustrar un discurs sobre la seva obra, un discurs que provi de superar dicotomies estèrils, prejudicis i tòpics ensucrats, lectures parcials i tots els clixés fossilitzats que hem heretat durant els més de quaranta anys de posteritat literària d’ençà de la mort de l’autora”. Tot això que no s’hauria de fer és un resum perfecte del que sí que fa aquesta edició de La mort i la primavera, i podem criticar Uclés per voler fer-se una selfie amb l’obra de Rodoreda amb l’objectiu de sortir ell en primer pla, però la responsabilitat última del despropòsit recau molt més els encarregats de custodiar el llegat de Rodoreda.